On aneu tanta gent
en el cor de la nit
i movent tant brogit
per aquests caminets.
On aneu tots plegats
carregats de presents
tant xirois i contents
i amb la flor dels remats.
On aneu, si us plau,
on aneu ens direu
i en vostra colla
si és que ens hi voleu.
Ens en anem bo i cantant
cap a una altra ciutat
que un col·lega ens ha dit
que ha nascut un infant.
Que té fred i és valent
i ha vingut a portar
la llavor per sembrar
el bon rotllo amb la gent.
On aneu,…
Nadal és festa de Nativitat, festa d'esperança d'una llum que la foscor no ha pogut apagar. La cançó, que ens posa al costat dels pastorets del pessebre, ens obre a cercar avui rutes i signes d'aquesta esperança per al nostre món. Podem preguntar-nos: qui posa rostre a l'Evangeli avui per nosaltres? qui ens aporta la llum per anar a adorar l'Infant? Preguntar a aquests testimonis "A on aneu?" ens pot obrir un nou paisatge per a la nostra vida.
Alguns diuen que el desembre celebren el solstici;
jo també –la llum m’agrada tant!–,
però enllà d’aquest desfici celebro més encara:
Déu en el món,
Déu adolorit que li diguin el més gran
mentre van matant en el seu nom,
Déu que es fa petit, proper, infant,
ofrena i paradoxa, acompanyament i cant,
llei de l’univers i solitud desemparada.
Alguns celebren el solstici, jo n’espero un de més gran:
tanta llum dins nostre, menystinguda i eclipsada!:
el coratge, la tendresa, l’alegria, l’abraçada,
la bona voluntat, la humanitat pacificada:
aquesta llum, quan brillarà?
La claror que celebrem, com desborda la de l’alba,
la del dia, la del vespre: és Nadal, etern demà!
Déu infant sacseja el món amb una mà petita i balba,
trontollen els poders i tan sols l’Amor se salva,
única claror que sap salvar.
