Les distraccions durant la pregària són el nostre pa de cada dia. El mateix ens passa molts cops a les celebracions i eucaristies. La nostra ment no para d’imaginar, de pensar, de viatjar i de voler solucionar molts problemes, una mica tots a l’hora.
Paciència, certament. I juntament amb ella, potser una mica més de bona higiene mental. Oi que és veritat?
Resulta que una part important de les distraccions i anades i tornades mentals es deuen a que, quasi sense adonar-nos, estem lluitant contra “fantasmes”. Es a dir, ficcions irreals que generalment tenen el seu origen en la por, i en la precarietat de no poder controlar – menys mal – les incerteses de la vida.
Exemples:
.Potser estic malalt i no dono importància als símptomes?
.I si el proper curs tingués una depressió? Com en sortiria?
.Què m’ha volgut dir amb aquella mirada? Sembla mentida.
.Segur que quan vaig marxar m’estaven criticant? Ja està bé!.
.Què passaria si el metge em digués que tinc un càncer?
.Vols dir que podré suportar un cap de departament com ell?
.Tinc la impressió de que ja no els importo?
.Aquell home em mirava d’una manera perillosa.
.S’apropa el cap de setmana i estaré més sol que la una.
.Realment, Déu m’estima? No em sembla raonable.
.etc. etc. etc.
Mentre tractem o lluitem amb tants fantasmes, perdem la gran oportunitat de romandre amb nosaltres mateixos i amb Aquell que ens va prometre que estaria al nostre costat, més encara: dintre.
Quina pèrdua de temps !
No creus que val més ser realista i viure l’ara i aquí? Què diu avui la Paraula? Quins signes rebo de la Presència? Les seves petjades que no són potser a la natura?
Fora fantasmes, fora les pors, visca la Vida!
Jesús Renau sj
