Segona setmana dels exercicis (2)
En els exercicis arriba un moment que cal plantejar i discernir què en vull fer de la meva vida. Segurament aquesta pregunta la tenia mal plantejada. No és la MEVA VIDA sinó la vida rebuda. Meva, certament, però no per esdevenir tancada en mi sinó oberta a altres o a Déu. També vaig entendre que l’expressió “QUÈ EN VULL FER”, és d’un plantejament cregut i irreal quan has començat a conèixer el Crist. Seria més exacte dir “què vols, Senyor, de mi”.
I és que a la segona setmana dels exercicis Jesucrist va agafant un protagonisme cada cop més central. Del desig de coneixe’l, vas entrant a valorar-lo i estimar-lo i acabes preguntant-li: “Què vols, Senyor, de mi?” Algunes vegades, contemplant la vida de Jesús a Natzaret, el bateig al Jordà, les temptacions del desert i la crida als deixebles... em deia: “Ai, ai, ai... que la cosa es complica. Potser no hauria d’haver vingut!!”
Quan vaig anar a la capella aquella nit, li vaig dir: “Senyor, jo tinc una línia vermella, que no pots traspassar. T’ho donaré tot, menys el que hi ha a l’altra banda de la línia vermella.” L’hi deia amb un amor immens i també amb una gran determinació, una rabiosa determinació. Silenci. Ell –per dir-ho així– callava. D’entrada li vaig agrair molt el seu silenci. Del silenci de Jesús em va venir la pau, em va envair el goig de la seva presència i aquella fonda sensació, única, que Ell és en mi i jo en Ell. Quan vaig sortir estava transformada.
L’endemà el jesuïta ens va proposar la meditació dita “de dues banderes”, la bandera de Jesús i la bandera del mal esperit. Dos camps: Jerusalem i Babilònia. Dos estils, dos sermons, dos camins. Jesús: pobresa, humilitat i amor. El mal esperit: riquesa, orgull i egoisme. Un xic militar tot plegat, però real, terriblement real. No cal dir que li vaig dir al Senyor que vull seguir cada cop amb més amor i intensitat sota la seva bandera i estar amb Ell per humanitzar el nostre món des de baix en el Regne de Déu.
De fet la línia vermella s’anava esfumant. Diria que perdia el color d’irrevocable i suaument al cap de dos dies va deixar de ser vermella i era de color blanc. Li deia al Senyor: “Estic disposada a tot amb la teva ajuda, fins a renunciar a la meva carrera professional, a viure en parella, a ser mare si així serveixo millor al Regne de Déu. Si us plau, no m’ho demanis, però si ho vols, et seguiré.” Ell seguia callant. El seu silenci era de tanta discreció i de tanta profunditat que anava entenent que Ell acceptava l’opció que jo lliurement i per amor prengués, ja que tenia plena confiança en mi. Així vaig acabar la segona setmana dels exercicis.
En els exercicis arriba un moment que cal plantejar i discernir què en vull fer de la meva vida. Segurament aquesta pregunta la tenia mal plantejada. No és la MEVA VIDA sinó la vida rebuda. Meva, certament, però no per esdevenir tancada en mi sinó oberta a altres o a Déu. També vaig entendre que l’expressió “QUÈ EN VULL FER”, és d’un plantejament cregut i irreal quan has començat a conèixer el Crist. Seria més exacte dir “què vols, Senyor, de mi”.
I és que a la segona setmana dels exercicis Jesucrist va agafant un protagonisme cada cop més central. Del desig de coneixe’l, vas entrant a valorar-lo i estimar-lo i acabes preguntant-li: “Què vols, Senyor, de mi?” Algunes vegades, contemplant la vida de Jesús a Natzaret, el bateig al Jordà, les temptacions del desert i la crida als deixebles... em deia: “Ai, ai, ai... que la cosa es complica. Potser no hauria d’haver vingut!!”
Quan vaig anar a la capella aquella nit, li vaig dir: “Senyor, jo tinc una línia vermella, que no pots traspassar. T’ho donaré tot, menys el que hi ha a l’altra banda de la línia vermella.” L’hi deia amb un amor immens i també amb una gran determinació, una rabiosa determinació. Silenci. Ell –per dir-ho així– callava. D’entrada li vaig agrair molt el seu silenci. Del silenci de Jesús em va venir la pau, em va envair el goig de la seva presència i aquella fonda sensació, única, que Ell és en mi i jo en Ell. Quan vaig sortir estava transformada.
L’endemà el jesuïta ens va proposar la meditació dita “de dues banderes”, la bandera de Jesús i la bandera del mal esperit. Dos camps: Jerusalem i Babilònia. Dos estils, dos sermons, dos camins. Jesús: pobresa, humilitat i amor. El mal esperit: riquesa, orgull i egoisme. Un xic militar tot plegat, però real, terriblement real. No cal dir que li vaig dir al Senyor que vull seguir cada cop amb més amor i intensitat sota la seva bandera i estar amb Ell per humanitzar el nostre món des de baix en el Regne de Déu.
De fet la línia vermella s’anava esfumant. Diria que perdia el color d’irrevocable i suaument al cap de dos dies va deixar de ser vermella i era de color blanc. Li deia al Senyor: “Estic disposada a tot amb la teva ajuda, fins a renunciar a la meva carrera professional, a viure en parella, a ser mare si així serveixo millor al Regne de Déu. Si us plau, no m’ho demanis, però si ho vols, et seguiré.” Ell seguia callant. El seu silenci era de tanta discreció i de tanta profunditat que anava entenent que Ell acceptava l’opció que jo lliurement i per amor prengués, ja que tenia plena confiança en mi. Així vaig acabar la segona setmana dels exercicis.
