Quan el bisbe d’Imus (Illes Filipines) es va asseure un aplaudiment sincer i generós va ratificar les seves paraules. Després, durant el Sínode de Roma sobre la Paraula de Déu, moltes vegades els oradors van fer referència a les paraules de monsenyor Lluís Antoni G. Tagle. Realment una intervenció encertada.
Saps què va dir? Doncs, molt senzill, que cal aprendre a escoltar i que Déu també escolta.
Si proclamem la Paraula de Déu, si la llegim a casa, si intentem desxifrar-ne el sentit i considerar la seva doctrina, si fem grups sobre la Bíblia i, al final, no escoltem.... quin fracàs !!
Deia el bisbe que molts dels problemes de la nostra societat, de les famílies, de les empreses, del món social i polític són deguts a que la gent no escolta. Amb prou feines hom ha començat a parlar ja ens sembla que sabem el que vol dir, ja el cataloguem.... no escoltem, no acollim, anem a la nostra, tenim un soroll intern massa fort per acceptar el que ens diuen ni que sigui per uns moments, i donar, així, amable entrada a l’opinió, als sentiments, al clam dels altres. Aquesta nostra cultura és la del tot soroll i poca escolta.
I quan preguem parlem massa, llegim massa, recitem massa, repetim massa, pensem massa, demanem massa.....i escoltem poc, acollim poc, ens obrim poc. Llàstima !!
Déu intenta donar-se. A vegades de manera directa, altres mitjançant la Paraula, altres a través d’allò que passa: les persones, les opressions, les joies i els dolors, els conflictes, la bellesa i l’acció de gràcies. Quasi tot ens rellisca perquè som d’una cultura d’escoltar poc, i preguem en el marc de la nostra cultura.
Parla, Senyor, que et teu servent escolta. Només Tu tens paraules de vida eterna. Ajuda’m a situar-me en aquella sintonia de la teva comunicació, La Paraula, el cor, el desig, els germans, el món.. en silenci interior, buidor activa, per escolar-te. Com deia algú fa molt temps:
Olvido de lo creado.
Memoria del creador.
Atención a lo interior
y estarse amando al amado.
Jesús Renau sj.
