L’ermita de l’Arola va ser el lloc escollit per a la nostra conversa. Mentre hi anàvem, parlàvem de tot i fèiem comentaris breus sobre aquella visió bella i vigorosa de les valls del Montseny. Asseguts ja sota l’arc de pedra, el silenci es va anar imposant, va anar envaint el nostre esperit fins al punt serè i joiós de quan tastes el valor d’uns instants acompanyats de la plena amistat. Estant així comença la conversa.
Em deies: No puc entendre què és la fe. (silenci) M’ho podries explicar?
Amic, la fe no és el resultat d’un raonament; pot ser raonable, però no hi creus per una conclusió o demostració mental. (silenci) Molta gent pensa que ha de ser així i els costa molt creure, perquè esperen entendre, captar i satisfer la seva lògica. Estan errats en el camí. (silenci)
La fe té un cor. No posis aquesta cara! Que ho dic seriosament. Encara diria que les realitats més importants tenen cor, i si no en tenen aviat es desfan entre dubtes, cansaments i pels molts cops que dona la vida. La fe, doncs, des del meu punt de vista, té un cor.
(Ara una boira menuda ha tapat el sol) Em preguntes quin és el cor de la fe. Jo penso que és quelcom místic, diferent del raonament i de la mateixa sensibilitat. Saps; no em sé explicar, però intueixo que el cor místic de la fe és una relació. (llarg silenci, tot ha parat, fins el mateix vent)
Noto que estàs absolutament obert en el teu esperit. Jo també. Potser no ho havia formulat mai com avui, en aquest portal de l’Arola.
Oi que interiorment saps que hi ha qui t’estima? Doncs aquest és un bon símbol de la fe. Saps que ets estimat. Penso que aquest és el cor de la fe en Jesús, el Senyor. És Ell que va donar el primer senyal, la primera paraula, la primera abraçada... i comença el camí de creure. El cor de la fe palpita, i és com la vida, truc..., truc... vas creient i estimant. Parlaria de Jesús i mai acabaria; Ell és el cor de la fe.
(Mentre el sol s’amaga darrera del turó de les “ametistes” nosaltres anem baixant cap a Viladrau... conversant i silenciant... truc, truc.)
