Enmig dels embats de l’economia mundial i dels naufragis de la política, en un món d’aranzels moderns que només serveixen per demostrar el poder i la glòria d’un país que es creu invencible, avui ens toca mirar més enllà d’una finestra que es fa petita, minúscula, davant d’un altre terratrèmol. Però... és tan lluny de casa nostra que, qui se’n recorda avui? Fa poc més d’una setmana, un sisme de magnitud 7,7 sacsejava Myanmar, Tailàndia i el Vietnam. Milers de víctimes mortals, milers de ferits, qui sap quanta gent desapareguda, edificis esfondrats, carreteres malmeses i un llarg rastre de destrucció són els efectes devastadors d’aquesta tragèdia.
I mentre a Europa tremolem pensant en el futur de les nostres relacions comercials per les polítiques arbitràries d’un poder despòtic, el sud-est asiàtic sobreviu enmig de la incertesa i la por. Myanmar, també conegut com l’antiga Birmània, és un país amb un equilibri fràgil i inestable des del cop d’estat militar del 2021, amb quatre anys de guerra civil a l’esquena i una crisi econòmica que ha deixat les infraestructures, el sistema sanitari i la xarxa elèctrica en un estat precari i deficient. A Myanmar hi viuen uns cinquanta-quatre milions de persones i, d’aquestes, n’hi ha vint milions a la zona afectada pel terratrèmol. Si abans del sisme milions de persones no podien cobrir les seves necessitats alimentàries diàries en un país empobrit i oblidat per l’ajuda internacional, l’escenari que es projecta a partir d’ara és desolador. Sabies que a mitjans de març el Programa Mundial d’Aliments havia anunciat retallades perquè l’Administració Trump ha eliminat els fons destinats a programes vitals en catorze països? El resultat és una sentència de mort per a països sense recursos i per a milions de persones vulnerables que són víctimes de la fam i la inanició.
Una junta militar governa Myanmar i el seu futur està en mans de les armes i del terror. Per això, aquest terratrèmol és encara més greu. Una pregària ecològica no és només un clam per salvar la terra sinó que també és una crida a la responsabilitat envers els nostres germans. I tal com el papa Francesc ens recorda que el valor de la fraternitat és l’esperança d’una humanitat ferida, davant d’una catàstrofe natural com aquesta tenim la responsabilitat moral de no girar la nostra mirada perquè la indiferència també mata i asseca els nostres cors.
