Estar a les portes de la setmana santa ens convida a pregar la realitat del dolor. Tot ésser humà el pateix.
El dolor fa mal y el dolor purifica.
El dolor quan ens toca no ens podem desfer d’ell amb paraules, però hi ha paraules que són bàlsam.
El dolor aïlla i el dolor busca l’espatlla amiga.
El dolor és intransferible i el dolor s’alleugera en la comprensió.
El dolor anul·la i el dolor fa créixer.
El dolor amargueja i el dolor genera serenor.
El dolor entristeix i en el dolor despunta l’alegria.
En el dolor hom es rebel·la i en el dolor s’aprèn a acceptar.
En el dolor hom capitula i en el dolor hom es fa resilient.
El dolor palesa vulnerabilitat i el dolor revela fortalesa.
El dolor disgrega i el dolor consolida.
En el dolor la persona es perd i en el dolor es troba.
Es podria continuar en aquesta llista d’exemples que mostren la paradoxa del dolor humà, que destrueix i alhora genera vida.
Es podria definir millor cada binomi d’aquestes aparents contradiccions o filosofar intentant aclarir aquest misteri.
Però, probablement, aquesta mirada “objectiva” ens deixi indiferents.
En canvi, tenim al nostre abast fixar-nos en aquesta col·lecció d’antinòmies i senzillament fer-ne memòria “subjectiva”: identificar cadascuna d’elles en el propi itinerari existencial, recordar circumstàncies i persones, evocar com ens vàrem sentir.
Aleshores, segurament ens sentirem una mica diferents: més sensibles al dolor aliè i més capaç d’alleugerir-lo. Ens semblarà injust evadir-nos del que pateixen els altres i voldrem estar aprop d’ells. Sentirem com el propi jo es simplifica obrint-se al nosaltres.
És a dir, ens adonarem que la humanitat de cada persona és realment el sagrament principal.
Entendrem millor a Jesús qui, sense acovardir-se pel dolor, es deixà del tot a les mans del Pare i estimà fins a l’extrem els seus que eren al món.
Quan arriba el dolor, travessar-lo amb confiança total en Déu o no, és el que condueix a un àmbit de vida o a un de ressentiment.