Quina impotència, conèixer la notícia de la mort de 130 persones al mar Mediterrani la setmana passada. Saber que ni Libia, ni Itàlia, ni Malta van rescatar l’embarcació tot i que van ser avisats amb prou temps que una pastera estava a punt de naufragar.
Quina impotencia i quina ràbia, la indiferència dels que podien haver salvat aquelles vides però no ho van fer.
Quina tristesa, cadascuna d’aquelles persones que tenien esperança en un futur que esperaven millor però que van ser empassades pel mar sense ni poder arribar a Itàlia.
Davant d’aquests fets, Europa mira cap a una altra banda.
Ens diu que no tots els nàufrags són iguals, que no totes les vides valen el mateix. Perquè almenys sobre el paper, en aigües internacionals s’està obligat a rescatar els nàufrags (siguin del color que siguin…) i ja fa temps que sabem que això no és així.
Què se n’està fent, dels drets humans? Què n’estem fent?
És veritat que hi ha certa resposta ciutadana i d’ONGs que supleixen el que haurien de fer les nostres administracions. Això, si els governs no els posen pals a les rodes i els deixen actuar, és clar…
No ens pensem que el que tenim és perquè ho mereixem més que qui ha nascut en un altre racó de món. Estiguem oberts als altres, fem el que estigui a les nostres mans per ajudar en allò que puguem aquells que es veuen obligats a deixar la seva terra per la guerra o la pobresa per buscar un futur millor.
