“Obreu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.
Amb aquest verset del salm 50 s’inicia el curs de tota la pregària del dia per aquell que segueix la litúrgia de les hores. Abans que els nostres llavis s’obrin a la lloança del Senyor caldrà, però, que lloem al Senyor amb les orelles, amb els peus i amb les mans.
En efecte, l’home és creat per lloar el Senyor amb tota la vida, com diu Sant Ignasi de Loiola a l’inici dels Exercicis espirituals. Aquesta és una gràcia que el Senyor concedeix a qui li ho demana perquè ha descobert quin és el sentit últim de cada hora i de tots els seus dies i anys: viure en l’agraïment per tant de bé rebut.
En primer lloc, demano que se m’obrin les orelles. Amb les orelles escolto la seva Paraula. No sols la que passa de ser llegida a llegir-me cada vegada que es proclama un fragment de l’Escriptura. Em cal escoltar també el meu nom tal com el pronuncia el Senyor. Si paro bé l’oïda, entendré el molt que soc estimat i l’encàrrec que se m’encomana en donar-me la vida.
En segon lloc, demano que els meus peus siguin promptes a emprendre el camí. En caminar surto de la meva comoditat i m’arrisco en el desplaçament que em porta al servei. Els peus em fan sortir de la meva instal·lació i assajar la millor resposta a l’amor rebut. Pot ser que caigui, però qui mou els meus peus també estén les seves mans per redreçar-los, em fa aprendre de la caiguda i m’encoratja a continuar en el Camí, que és Ell mateix.
En tercer lloc, demano que el Senyor m’obri les mans. Elles duen a terme la bondat que el Senyor m’inspira. Obrir les mans és mostrar-me vulnerable, necessitat. I a l’hora, les mans fràgilment obertes refermen les d’un altre que altrament no gosaria sortir de la seva por. Unes mans obertes són l’expressió que acompanya les paraules del ressuscitat: “no tingueu por”.
Aleshores, sí. Amb les oïdes obertes, els peus en moviment i les mans esteses, “obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.
