Arribant a les portes de la Pentecosta, el final de l’Evangeli segons Sant Joan ens dona dos detalls reveladors que ens disposen a una pregària plena d’admiració atenta.
Després del diàleg amb Jesús on li preguntava si l’estimava, Pere, anant amb ell, es dona compte que Joan els està seguint. Amb el jove Joan havien compartit proximitat tant a la Transfiguració com a Getsemaní, al sepulcre buit i ara, en aquest esmorzar al llac de Tiberiades. No sols això sinó que és Joan qui s’havia recolzat sobre el pit del Senyor en el Sant Sopar i a qui va fer la confidència de qui el trairia.
Pere, pregunta a Jesús: “i aquest què?”. Jesús sembla contestar-li: “no et preocupis de com jo tinc cura d’ell. Tu, vine amb mi”.
El segon detall el trobem al darrer paràgraf de l’Evangeli on l’autor diu que no tot s’acaba aquí i que, si algú volgués escriure totes les altres coses que va fer Jesús, la col·lecció de llibres no cabria al món. I ens ve al cap un problema logístic: on posar tants i tants llibres! Però, el que ens vol dir l’evangelista és una altra cosa: a Jesús no ens l’acabem: res al mon el podria contenir.
Totes dues coses, la darrera conversa de Pere amb Jesús i la incapacitat del món per a contenir la seva vida, ens recorda un epitafi simbòlic que algú va proposar en memòria de Sant Ignasi amb motiu dels cent anys de la fundació de la Companyia de Jesús. Deia: Déu no pot ser contingut en allò més gran; i, tanmateix, és present en allò més petit. Volent dir que, tot i ser infinit, Déu és plenament present a la relació personal amb cada ésser humà. Els seus fets descrits no cabrien al món i, a l’hora, té cura de la relació personal amb Joan, amb mi, amb cadascú de nosaltres.
De manera que, en deixar caure la contraportada de l’Evangeli de Joan, no podem més que quedar astorats, bocabadats, admirats davant de tanta grandesa infinita i de tanta proximitat amorosa a l’hora.
Com diuen a pagès en temps de collita, mentre cau la grana al sac, pregar és badar sense badar.
