Vivim acostumats a una força que no veiem, però que creiem que existeix per la multitud de vegades que contemplem com les coses, simplement, cauen. La gravetat és fruit d'una experiència: milers i milions de vegades veiem que quan llancem un objecte enlaire, no segueix en línia recta fins al cel, sinó que es desploma a la superfície d'aquesta massa enorme que en diem Terra.
Mirant com cauen les pedretes que llenço dins de l'aigua del riu, em pregunto què seria tenir un altre centre de gravetat: suposem que les coses caiguessin cap amunt, que si xutem una pilota endavant, caigués cap al cel. A banda d'arruïnar per sempre els partits de futbol, ens quedaríem a la llarga amb ben pocs objectes al planeta. Ens quedaríem poca cosa per a nosaltres mateixos, perquè cada moviment és altruista, no el recuperem.
Mirant al voltant el que tenim per casa, el que ens envolta i necessitem, les nostres relacions més possessives o més despreses... em pregunto quin és el centre de gravetat que tenim: ens movem, parlem, fem compres i gestions, tenim iniciatives i construïm, o ens divertim... quin és el centre de tot plegat? Els objectes cauen cap avall, o cap amunt? Cap a mi, o cap a Déu i els altres? Si el centre soc jo, i cau cap avall, aniré apilant objectes. Em semblarà que posseeixo tant, però en realitat costarà caminar pel "meu territori" sense entrebancar-me amb el que forma el meu paisatge. Jo seré sempre la referència i l'eix de coordenades de tot el que faig i posseeixo. En canvi, si el centre de gravetat és Déu i els altres, no esperaré quan tornarà tot allò que deixo anar de les mans. Em quedaran poques coses al meu voltant, però sentiré llibertat per recórrer el meu paisatge amb lleugeresa, i sobretot plenitud en saber que tot allò que entrego té sentit, em connecta a Déu i crea històries que desencadenen VIDA entre els éssers humans.
Déu meu, avui et demano que tinguis "més massa" a la meva vida, perquè hi pesis més, i arrosseguis així els meus objectes i relacions cap a Tu, cap amunt.
