Excés d'exigència 1. Et costa desconnectar d'una feina acabada i la revises mentalment un cop ja l'has tancada? 2. Et passa sovint que quedes insatisfet/a d'una feina quan l'has acabada?3. Quan has acabat una tasca, ja desitges ardentment començar-ne una altra?4. Creus imprescindible la teva acció en els ambients on treballes o vius? Si has respost que sí a les quatre preguntes anteriors, potser és que vius amb un excés d'exigència.I si no, segur que coneixes algú que viu amb aquesta actitud.Vegem de què es tracta i com es tracta... Per ell la temptació era una altra: era una mena d'impaciència sagrada, el desig d'acumular al seu voltant ànimes deslliurades, una pressa vibrant que, així que havia conquerit un cor per a Déu, l'empenyia cap a altres batalles i sempre el deixava frustrat, insatisfet, descontent d'ell mateix. No n'hi havia prou! No, Senyor, no n'hi havia prou! El vell descregut que s'havia confessat, que havia combregat a l'últim moment, la pecadora que havia renunciat al vici, el pagà que havia desitjat el baptisme. No n'hi havia prou, no! Aleshores sentia una cosa similar a l'avidesa d'un avar que aplega or (...) L'havien blasmat per aquell excés d'exigència. Ell mateix temia que no vingués de Déu sinó d'un Altre...Irène Némirovski Suite Francesa La Magrana, Barcelona 2007, 191-192Aquestes reflexions que Némirovksi posa en llavis de Philippe Péricand, un jove sacerdot rural a la França de finals dels anys 1930, mostren una actitud en què avui ens podem veure reflectits. En efecte, l'excés d'exigència ens deixa frustrats, insatisfets, descontents. És una pressa vibrant, un desig d'acumular, similar a l'avidesa d'un avar: No n'hi ha prou, no!Tanmateix, aquest excés té efectes negatius. Ens tornem incapaços de descansar, de reconèixer que les coses estiguin sortint bé, la qual cosa ens afecta la salut física i psicològica. A més, un auto-exigent excessiu tendeix a exigir excessivament als qui té al voltant... D'altra banda, aquesta actitud esdevé fàcilment un vici: ens hi acabem instal·lant. De fet, el jove sacerdot "tem" que l'exigència no vingui de Déu (sinó del diable) perquè hi està atrapat. Tem el canvi.Solucions a l'excés d'exigència? No n'hi ha. El que podem fer és estar-hi atents perquè no ens afecti massa ni afecti els altres. Per estar-hi atents, proposo la pràctiques de memòria agraïda i humil.Pràctiques: activitats periòdiques que ocupen un lloc en la meva agenda. Cada nit, cada matí, un cop per setmana, em reservo temps i busco un espai per "treballar" -personalment o amb gent de confiança- unes determinades actituds. Llegint poemes, escoltant cançons, passejant, compartint, reflexionant, pregant... amb l'atenció centrada en aquestes actituds.Memòria: mirar el passat, mirar enrera, i no obsedir-se per mirar endavant. Ens obsedim per buscar en el futur el que ja se'ns estava donant en el passat. En canvi, revisant el dia que s'acaba o la setmana passada, puc descobrir que la meva insatisfacció ve del fet d'haver viscut escarransidament, o d'haver valorat massa escarransidament el que he viscut.Agraïda: d'aquesta memòria, d'aquest passat, intentar reviure i assaborir tot allò de bo que m'ha passat desapercebut. Fins que pugui dir-li "Gràcies!" al meu passat.Humil: la memòria humil em fa conscient que no puc solucionar-ho tot; però descobreix que altres estan també treballant. No sóc omnipotent, però no sóc l'únic que treballa. Mossèn Péricand ha d'acceptar que no és omnipotent. I potser perquè és creient, ha de vigilar de no penjar a Déu una actitud que fa mal i per tant no ve de Déu. "No usaràs el nom de Déu en va". I ho deixem per avui. Tot i que em penso que aquesta vegada l'escrit no m'ha acabat de quedar prou bé...