Temps Ordinari - Vuitè diumenge

8è de durant l’any’14(A) Tres imperatius a l’evangeli d’avui: mireu, busqueu, no us neguitegeu! Mireu! Mireu! Però mireu amb bones condicions, amb les cortines ben obertes i amb els vidres de les finestres ben nets. Una vegada vaig llegir un dels famosos proverbis xinesos que deia: si un vidre està net, veus bé tota la realitat; però si al darrera d’un vidre hi passem una mà de pintura platejada o daurada, el vidre es converteix en mirall; i a través d’ un mirall només et veus a tu mateix. I és qui si  tot ho vols veure a través de la plata o l’or, és a dir de les riqueses i del diner que puguis aconseguir, no podràs veure amb claredat res més. Només els teus interessos. Per això, Jesús ens diu que no podem servir Déu i les riqueses. Avui, doncs, Jesús ens convida a aclarir i a eixamplar la nostra mirada. I a descobrir l’autèntica realitat: la creació de Déu, els ocells del cel i els lliris dels camps i l’herba dels prats. Déu vetlla per ells, té cura d’ells. Déu els estima! I, per tant, si Déu estima els ocells i vetlla per ells, molt més vetllarà per cada un de nosaltres, que valem molt més que tots ells. Així, doncs, no us neguitegeu! No us desespereu! Busqueu! Busqueu! Amb els vidres nets i transparents no solament veurem també els altres. I també ens sentirem moguts a buscar i instaurar entre ells els Regne de Déu i la seva justícia. Déu  estima tots els altres  i vol que nosaltres els estimem. Déu, el que vol és, que veiem en tots i en totes uns fills i filles de Déu molt estimats i, vol, per tant, que visquem i treballem pel seu Regne, per l’autèntica fraternitat, procurant-la, des de la nostra situació professional, laboral, familiar, social i eclesial; que tothom pugui gaudir d’una vida digna amb una convivència pacífica i enriquidora en tots els aspectes: econòmics, culturals i espirituals. No us neguitegeu! Per tant, no us neguitegeu. Tenim la seguretat que en tot això, Déu, el Pare-Mare de tots, està vetllant per tots i totes, àdhuc en les situacions més angoixoses, en las que molts s’hi estan trobant, potser molts dels que ens trobem celebrant aquesta eucaristia. Endinsem-nos en el que hem escoltat en l’entranyable fragment del llibre d’Isaïes que hem proclamat com a primera lectura: “El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi. ¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes?. Però, ni que alguna vegada se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”. Ens ho creiem? Poc o molt això ens pot sonar molt sovint a música celestial o espiritualisme. Certament. Hem de demanar a Déu que ens ho faci creure, perquè és una qüestió de confiança, és una qüestió de fe. Jesús a un pare de família que demanava la guarició del seu fill li va dir: “Tot és possible al qui creu!”. El pare va exclamar: “Crec, però ajuda’m a tenir més fe!”. Senzilla, però extraordinària pregària! Nosaltres, cada u de nosaltres, hauríem de fer sovint: “Crec, però ajuda’n a tenir més fe!” (Mc 9, 23-24).