Els diaris han anunciat aquest passat diumenge que les previsions sobre l’evolució de la pandèmia del coronavirus són optimistes, ja que en les darreres 24 hores hi ha hagut “només” 288 morts. Tot entenent que la xifra s’ha de considerar com a positiva en comparació a la de dies i setmanes anteriors, no podem perdre de vista aquestes 288 persones, històries, famílies que, com tantes altres, aquest diumenge han quedat ben ferides.
Llegint el titular “positiu” a diversos diaris, m’ha vingut al cap un anunci que, fa un parell d’anys, va llençar Trànsit. Li preguntaven a una persona què li semblaria si la xifra de persones que havien perdut la vida a la carretera passava de centenars a dues. La persona entrevistada, deia que molt bé, que era una bona notícia. Llavors, li ensenyaven una imatge, la seva filla i el seu nét. “Què li semblaria si les dues persones fossin aquestes?”, era llavors la pregunta. Un missatge dur, fort, i conscienciador. La bona notícia no arriba fins que aquesta xifra baixa a zero.
Després de tantes setmanes veient dades, gràfics, previsions, ens hem convertit, encara més que abans, en persones vacunades. En molts casos, ens resignem a llegir el món des de la perspectiva de la informació pura, també per al mateix temps, evadir-nos d’algunes situacions que ens neguitegen. Darrera els números hi ha noms i cares. La xifra freda té el gran perill de ser banalitzada. Amagar-nos darrera la massiva recepció de dades en què vivim no ens fa lliures de l’omissió. En els números hem de buscar l’altre i la manera de, en temps de Resurrecció, ajudar-lo a trobar la llum.
