Ja som a Setmana Santa, aquestes vacances curtes a la primavera, que no sabem mai en quin dia cauen ni si les aprofitarem per acabar la temporada d’hivern, començar la d’estiu, o qualsevol altra cosa.
Setmana Santa, gairebé imperceptible si la comparem al Nadal, gairebé només present en algunes programacions d’actes musicals i com a delícia gastronòmica de bunyols i mones a la gran ciutat. I algun vestigi de processons i passions en altres entorns, quan la religió era més al centre de la vida social.
Les expressions populars heretades que ens queden de processons amb Crists en la creu, mares-de-Déu plorant, i soldats romans en un ambient de vent i poca calor no són massa aclaridores avui del que significa la setmana santa. Perquè sense un context que ho expliqui, aquestes imatges fins i tot fan una mica de “juju”. Perquè la creu és difícil d’explicar de manera aïllada, sense estar unida a vida de Jesús ni a la seva resurrecció.
Tot i que és poc pràctic això d’haver de recordar que la Pasqua cau en la primera lluna plena després del primer diumenge de primavera, té una certa cosa poètica pensar que conservem encara el calendari lligat als cicles de la terra que els cananeus usaven quan el poble d’Israel entrà a Canà. Que els jueus hi van superposar la seva mentalitat històrica i la seva Pasqua, celebrant l’alliberament del poble de l’esclavatge a Egipte, i els cristians, la nostra.
I celebrem la Vetlla pasqual, un any més. Crist, plenitud de llum, ho abraça tot. I allà sí, revivim el misteri, la salvació de la humanitat sencera per Crist mort i ressuscitat que ens allibera del pecat: la vida vencedora de la mort; alguna cosa nova penetra en nosaltres; i, com a aquells deixebles d’Emaús, Ell també se’ns fa present quan ens obrim i compartim els nostres dubtes i vivències. És llavors que li diem: “Senyor, queda’t amb nosaltres”, perquè l’hem reconegut a Ell, que veu en nosaltres tota la bellesa i potencialitat que tenim, que veu molt més enllà de la nostra realitat.
Bona Pasqua!
