El món va molt mal malament, remuguen les àvies. I tenen raó. Malgrat escletxes evidents d’esperança, hi ha alguna cosa essencial que no rutlla. I hi ha un mal que plana sobre les consciències: la corrupció.
Les dades socioeconòmiques no enganyen. El sistema capitalista arracona els més vulnerables. I no sabem què fer-ne. I les empreses, que ara tenen com a obsessió ser “èticament responsables”, tenen realment una alta responsabilitat per fer fora la corrupció de les seves estances. Qui més ha rebut, més ha de donar. El Papa acaba de demanar, per a les intencions de pregària del mes de febrer, que “qui té algun tipus de poder, no es deixi dominar per la corrupció”. Aquí les empreses són clau.
Precisament el professor Carlos Moreno, de Blanquerna, destria 7 “c” de com ètica i empresa haurien de donar-se la mà. És una bona mesura per evitar la corrupció. La primera, que sembla extreta més d’un manual del Cau que d’un llibre d’empresa, és la “c” de “compartir”. I és que a l’empresa, els valors han de ser coneguts, reconeguts i compartits.
També és primordial la lletra “c” de comunicació: comunicar amb integritat, sabent què és comunica i a qui. Però sobretot, entenent per què es comunica.
Una empresa ètica és consistent, amb professionals sòlids que no van canviant d’idea ni estratègia segons bufa el vent. I és coherent, entenent coherència com harmonia entre allò que es diu i allò que es fa.
Un món més ètic, i una empresa més ètica, tindrà cura de ser conseqüent. S’han de pensar bé les conseqüències de les conductes i accions. Una empresa, una associació, una comunitat, no és res més que una suma d’individualitats que actuen èticament o que es deixen endur per la corrupció.
Una “c” fonamental, a la vida, a les relacions de tot tipus, és la de confiança, aquest valor intangible sedimentat en comportaments al llarg el temps. I ve també lligada a la “c” de compromís. Estimar els colors, sentir-se part de, aquell sa orgull de pertànyer a alguna cosa per la qual paga la pena comprometre’s i mullar-se.
La corrupció és una mala praxi que es pot eradicar: amb transparència. El famós alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván deia que les butxaques dels governants haurien de ser de vidre. I la dels superiors, directors, presidents, responsables, coordinadors… més vidre, més ètica, i menys fang que ens entela l’horitzó.
