La revelació de George Floyd

La mort del nord-americà George Floyd en mans d’un policia a Minneapolis ha commogut i despertat un món que porta setmanes confinat per una pandèmia. 
La xacra del racisme és i era una realitat i les imatges clares i impunes de l’autoritat, en directe, acabant gratuïtament amb la vida d’una persona, ho han evidenciat.
 
Durant uns mesos als Estats Units fa un parell d’anys, me’n vaig adonar que el concepte de “raça” té un rol que, d’entrada, sembla que no tingui a Europa. De fet, per primera vegada vaig haver de marcar –i preguntar-me a mi mateixa– la meva raça per tal d’apuntar-me a un congrés de comunicació. Aquest gens, que em va semblar insòlit i fins i tot fora de lloc, el vaig entendre millor a mesura d’anar coneixent el dia a dia nord-americà. El #BlackLivesMatter no és nou. Aquest hashtag ja penjava als taulers de moltes universitats i la causa ja estava viva, també per evidents motius històrics del país. El problema és viu, l’activisme per resoldre’l també. 
 
I això porta enganyosament a pensar que el racisme a Europa podia ser una realitat superada. I no. George Floyd també ha tret de sota l'estora aquesta falsa percepció. 
Cada any els temporers de Lleida es troben en la situació que ara denuncien els mitjans. Freqüentment presenciem comentaris o situacions de microracisme que la societat té normalitzades i que, gota a gota, encallen una injustícia anquilosada i amb gravíssimes conseqüències. El problema és igualment viu, però l'activisme necessita estar més despert i necessita tants suports com té als Estats Units.


Ens trobem assenyalant la palla a l'ull de l'altre sense adonar-nos de la viga pròpia. Això és el que George Floyd ens revela. Una de les moltes lliçons que la seva angoixa ens deixarà per sempre.