Ja fa més d’un mes que va acabar el Sínode de l’Amazònia convocat pel Papa Francesc. Ha estat quatre anys després de l’encíclica Laudato si’ sobre “la cura de la casa de tots”, que en el Sínode es concreta en la cura d'un dels “pulmons” del planeta, ara en greu perill.
Cal destacar la importància que ha tingut en el Sínode l’escolta als pobles amazònics. Abans d'elaborar el document de treball es va escoltar i consultar el poble indígena. És a dir que no només es va partir de la realitat de l'Amazònia a través de dades i estudis, sinó que s'ha escoltat el clam d'un poble explotat i amenaçat de mort a causa de la destrucció del medi i les malalties i problemes socials que això genera.
Per això, el missatge del Papa Francesc a l'inici del camí sinodal deia que l'Església ha de ser veu profètica que ens impulsi a tots a caminar junts treballant fraternalment per tal que la cura de la Casa Comú sigui una realitat que beneficii tots els pobles. Hi està en joc la vida, la del territori amazònic i els seus pobles, i la vida del planeta.
Una veu profètica que vam escoltar també en el discurs final: "La consciència ecològica ens fa denunciar l'explotació compulsiva, la destrucció del medi...".
Estem cridats a "mirar la realitat com un do, habitant la creació no com un medi a ésser explotat sinó com la casa que cal protegir". Ja ho fem prou? Recollim el crit de la nostra terra i la seva gent com s'ha fet en el Sínode?
