Dimecres passat, dia 20 de maig, va morir a Tòquio Adolfo Nicolás. Va ser superior general dels jesuïtes de 2008 a 2016. Era d’un poble de la província de Palència però va passar gran part de la seva vida a l’Àsia.
Hi havia una paraula que per a ell era important, la paraula “hondura”. Segons el seu successor en el càrrec, el Pare Sosa, “el Padre Nicolás nunca se cansó de recordarnos la profundidad de la vida espiritual y la profundidad intelectual como características de la vocación”.
Profunditat en la vida espiritual, “porque en lo más profundo de nosotros mismos encontramos al Señor que inspira nuestro mejor servicio a los demás”.
Profunditat intel·lectual perquè volia escoles que formessin pensadors crítics. Segurament que viure a l’Àsia en va fer una persona amb amplitud de mires, el deuria fer més obert i dialogant amb tota mena de cultures.
Penso que la “hondura” a què es referia Adolfo Nicolás ens hauria de guiar en la manera d’afrontar el futur. En l’àmbit personal i comunitari, “hondura” vol dir conservar els aprenentatges de durant el confinament i anar a l’essencial.
En l’àmbit social i polític, la profunditat en l’anàlisi de la realitat que ell també proposava i la profunditat en la reflexió de les prioritats a seguir hauria de facilitar respostes adequades al que estem vivint i, sobretot, al que s’intueix que ens tocarà viure. Com també una visió global i profunda, que no només es miri el que passarà a curt termini sinó que busqui el bé comú i inclogui l’acollida i la cura de tantes ferides i pobreses físiques i emocionals de tota mena que creixen al nostre voltant a causa de la pandèmia.
