El mes de setembre ens dóna a molts l’oportunitat de tornar a començar: reprendre les rutines del curs anterior, inscriure’s per un nou aprenentatge, fer-se nous propòsits per a ser millors...
En tot el llistat de represes, no ens oblidarem de l’estona de pregària de cada dia. Recordarem que per a jugar el partit de la jornada, és imprescindible haver fet abans un bon entrenament. I entrenar demana, entre altres coses, un mètode, les indicacions del tècnic, el treball personal i la feina en equip.
Ens marcarem, des d’ara, a l’agenda un moment del dia per a la pregària. Uns minuts que, amb l’ajuda de Déu, il·luminaran com un far tota la jornada.
En la mesura del possible, mirarem de no triar els minuts de les escorrialles de la nostra energia, quan les sensacions del cos marquen: battery low. Reservarem pel Senyor els instants de lucidesa punta on la nostra mirada i la seva puguin contemplar el tram recorregut les darreres 24 hores.
En aquesta atenció compartida, brollarà de forma espontània en nosaltres l’agraïment pels instants màgics, pels racons inoblidables on ens afileràvem amb Ell per construir Regne al nostre pas. Era Ell que passava per allà on passàvem. Les nostres paraules agafaven, de sobte, tonalitat de Bona Noticia. Els nostres gestos beneïen, tocaven, guarien com ho havíem vist fer a Jesús. Però sols ara al capdavall del dia, ens n’adonem.
Així com també ens adonem del que ha barrat el seu pas, ha emmascarat la seva paraula o ha malmès els encontres.
En acabat, després d’haver pronunciat un “gràcies” i a continuació “perdó,”, sentirem de part seva un sorprenent “compto amb tu” i també: “et necessito”.
Aleshores, perquè ens coneixem i perquè el coneixem, tot assentint posarem una condició: “Hi aniré, Senyor. Però sols si tu vens amb mi”.
