Quelcom de ben profund s’unifica quan les mans i el cap es troben. Portar una mà a la cara, acaronar-se la galta o recolzar el cap entre totes dues, significa que volem centrar-nos en la nostra activitat mental. Sigui perquè volem escoltar amb atenció, sigui perquè volem retenir el que estem llegint, les mans concentren la nostra percepció en l’objecte, unifiquen la ment i el cos en allò que volem fer nostre.
Quan és el cap el que es recolza en les mans, el gest es torna més passiu. Ens veiem superats pels esdeveniments, per una presència més gran que jo. Neix de mi renunciar a tenir la columna recta i busco refugi en les mans. La gravetat actua sobre meu i el meu ésser necessita ser recollit pel meu cos en les meves mans.
Tant en el primer cas –les mans al cap- com en el segon –el cap a les mans- trobem una força expressiva que pot vehicular la meva pregària davant Déu, si ens en fem més i més conscients.
Si mentre prego porto la meva mà al cap, redueixo l’efecte distractor d’estímuls externs. La mà a la cara em dóna més notícia de l’esser intel·ligent que té en el cervell el seu centre. Com un senyal indicador, la mà a la cara és la pista que em porta a concentrar-me mentre cerco l’essencial, el sí del meu ésser, decideixo amb qui vull compartir-ho o què m’hi ajudarà.
En entorns on el so és amenaça o l’activitat d’altres em tiba fora del centre, una mà o totes dues poden ser el recordatori permanent –per a mi i pels altres- que ara vull meditar, vull pregar, vull estar sols per a Ell.
Quan em supera l’agraïment per tants obsequis del Senyor, quan valoro l’instant present com un immerescut regal, quan em sento petit davant el seu amor, entre altres gestos, el cap a les mans diu qui sóc jo sense Ell. Com si volgués desaparèixer, com si no trobés paraules, com si no pogués redreçar-me, amago els meus sentits en la fosca dels palmells de les mans, demanant que sigui Ell el que m’alci el front i em doni la seva mirada. Aleshores sí: em desplego tot jo en amor i en servei.
