“Diego no conocía la mar. El padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla.Viajaron al sur.
Ella, la mar, estaba más allá de los altos médanos, esperando.
Cuando el niño y su padre alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, después de mucho caminar, la mar estalló ante sus ojos. Y fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor, que el niño quedó mudo de hermosura.
Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre:
‘¡Ayúdame a mirar!’”
Eduardo Galeano El Libro de los Abrazos
Hi ha moments que quedem “mudos de hermosura” davant de la realitat. Li passa també al jove traficant de drogues de la pel·lícula “American Beauty”. Acaba d’ensenyar a la seva xicota una filmació de cinc minuts en què apareix –simplement, màgicament- una bossa de plàstic ballant al vent en un racó d’un pati, i confessa: “De vegades descobreixo tanta bellesa que penso que el meu cor esclatarà”.
En efecte, en certes ocasions, percebre la bellesa de la realitat -la immensitat del mar o la gracilitat d’una bossa de plàstic- se’ns fa insuportable. Diu el poeta T.S. Eliot: “Human kind/ cannot bear very much reality”. “L’espècie humana/no pot suportar molta realitat”.
I per exorcitzar aquesta insuportabilitat, l’expressem: “Ajuda’m a mirar!”. Però l’expressió no calma la insuportabilitat, sinó que la fa créixer; i creix tant que acaba contagiant els qui acullen aquesta expressió: igual com l’artista contagia els espectadors de la seva obra.
Hi ha una altra sortida a la insuportabilitat: potser es tracta finalment de rendir-se a la realitat. Abandonar-se a la seva immensitat. Reconèixer-nos-en fills. Deixar-nos engendrar per ella. El doble sentit del verb que usa Eliot ve a ajudar-nos en aquest moviment: si no pots suportar (bear) la realitat, deixa’t parir (bear) per ella.
Deixar-nos parir per la realitat vol dir sentir-nos cada matí de nou petits en l’admiració de la seva bellesa i honorar-la en totes les seves manifestacions. Des de la immensitat del mar fins a la bossa de plàstic que balla amb el vent. Des del més gran heroi fins al més repulsiu dels éssers humans.
Igual que en Diego, nosaltres necessitem ajut per mirar, admirar i honorar la bellesa de la realitat. Un matí de festa, a Collserola, una mare portava el seu fillet al seient de darrera de la bicicleta i es va parar. Senyalant el cel, li va dir: “Fixa’t en aquells ocells que volen, que bonics que són”. Jo caminava darrera d’ells, i vaig demanar a la meva mare – que ja contempla plenament la realitat en la seva infinita bellesa- : “Ajuda’m amirar!”
...................................
· “... creo que en cada cosita que Dios crió hay más de lo que se entiende, aunque sea una hormiguita” (Teresa d’Àvila Las moradas. Morada IV, cap. 2, n.2)
“El Mestre digué: ‘Millor que qui coneix quelcom és qui ho estima. Millor que qui ho estima és qui s’hi delecta.” (Analectes de Confuci VI, 20)
Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
jo dic: «Què és l'home, perquè te'n recordis?
Què és un mortal, perquè el tinguis present?» (Salm 8, 4-5)
....................................
· Quines ocasions busco per mirar fins a admirar-me?
· Qui m’ajuda a mirar?
· Com exorcitzo la insuportable bellesa de la realitat?
· Com puc honorar la bellesa de la realitat en els humans que em semblen més repulsius?
