Dissabte de pandèmia al matí a la Barceloneta, prop del mar. Porto una maleta de rodes. Semblo una turista a la Barceloneta, ara que els turistes han desaparegut i només queden els veïns. Vaig cap a Sostre on m’hi estaré fins diumenge al matí. Fa més de 25 anys que a Sostre una seixantena de voluntaris obrim la porta cada vespre a les 20h per oferir sopar, conversa, escalfor i un llit a un grup estable d’homes sense llar. Ara fa setmanes que no hem tancat. Des que va començar l’estat d’alarma, una desena de voluntaris ens hem organitzat per mantenir obert Sostre les 24h del dia. En la nostra vida pre-virus, els residents marxaven de Sostre cap a les 9.30 i passaven el dia en altres llocs com menjadors socials, biblioteques … Les actuals circumstàncies no ens permetien continuar així, era un risc per a ells i per als voluntaris.
Les autoritats ens comminen a “quedar-nos a casa” i Sostre és la casa dels quatre homes que actualment hi viuen. Ara més que mai, Sostre ha esdevingut una llar, sense dubte una llar diferent, on conviuen homes de procedències i problemàtiques diverses, però una llar al cap i a la fi, on les hores passen mirant TV, llegint, fent sudokus, xerrant, cuinant, netejant...
Què ens va impulsar a fer un pas més en el compromís amb Sostre i els seus residents? Per què deixar la comoditat i la seguretat de casa nostra un dia per setmana? Per compromís amb el projecte, amb cadascun dels residents i amb els voluntaris que ara no es podem sumar a aquest esforç extraordinari. Sostre és per a mi una comunitat on cada voluntari aporta el seu temps, la seva disponibilitat per millorar la vida de tots els homes que han passat per allà.
Diumenge al matí agafem el bus de tornada a casa davant del mar, tornem a casa a confinar-nos. Cada dissabte, mentre duri l’estat d’alarma, mentre ens haguem de quedar a casa, trencarem el confinament i creuarem la ciutat per participar en un projecte petit que ha canviat la vida de molts de els seus residents i de tots els voluntaris que hi hem participat.
