Des d’on compartiré avui?
Entenc l’Espiritualitat com aquella dimensió de l’home/dona que ens transcendeix, ens humanitza, ens fa anar més enllà del quotidià en la recerca de sentit i de plenitud de la vida
Amb guiaré per TRES PARAULES CLAU per explicar l’espiritualitat a l’Arca: Relació – Transformació – Signe
RELACIÓ
1. La trobada: la fortalesa
Les persones arribem a l’Arca amb motivacions molt diferents: per un COMPROMÍS SOCIAL, per la dimensió COMUNITÀRIA, per una opció de FE, pels intercanvis INTERNACIONALS, a experiència PROFESSIONAL…
Però, bàsicament, tenim un tret comú o motivació: un COMPROMÍS vers els més
“necessitats”, una actitud de SERVEI, bona disposició per a fer un MÓN MILLOR, més JUST per a tothom.
2. La crisis: la feblesa
Després d’un temps, toquem de peus a terra, la REALITAT s’imposa. No tot és tan bonic ni ideal!
- Topo amb el SOFRIMENT de l’altre (ABANDONAMENTS, MALALTIA, FRAGILITAT…) que emmiralla el meu propi sofriment.
- Topo amb la VIOLÈNCIA (fruit de la FRUSTRACIÓ que comporta la seva dependència) i que desperta la meva pròpia violència i sacseja la meva pròpia frustració.
- Topo amb els LÍMITS de l’altre (passen anys i tot es repeteix), els meus, de la els meus companys/es (dificultats en els equips, lideratges…) i de la comunitat (a vegades una vida comunitària més pobra de la que jo desitjaria). Els límits de l’Arca internacional, també…
Caic del propi pedestal, de la “idealització”. I també, jo, quedo en situació de FEBLESA perquè l’altre em descol·loca.
I, en aquest moment, sembla que l’únic que li importa a la persona acollida de mi, no és la meva capacitat de gestionar, d’organitzar, de fer activitats, sinó la meva capacitat d’ESTIMAR (d’estimar-LO), la FIDELITAT en la relació, DE SER-HI malgrat tot…
3- El vincle: l’equilibri
Aleshores apareix el vincle afectiu, que ja no entén de fortaleses, opcions o capacitats personals, desitjos d’un món millor. És la trobada d’un TU amb un JO. Concret. De dues persones úniques, que s’importen, es valoren més enllà de les mancances o fortaleses de cadascú.
No és una relació d’igualtat (les persones mai som iguals), però sí és una relació de RECIPROCITAT. “Tu ets important per mi”, “Jo sóc important per tu”.
ESTIMAR no com un sentiment sinó com una ACCIÓ QUE CULTIVA L’ESPERIT, una manera de relacionar-nos, de RECONÈIXER-NOS com a ÚNICS I VALUOSOS.
TRANSFORMACIÓ
A partir d’aquí, CANVIA LA MEVA MIRADA VERS L’ALTRE amb qui he establert un llaç molt més profund. Començo a VEURE i ESCOLTAR de manera diferent. NO ÉS FÀCIL (inèrcia a fer de “Bon samarità” m’arrossega!)
Descobreixo ara que TOTA persona és “COMPLETA”: té somnis i desitjos… té NECESSITAT de rebre i NECESSITAT de donar. Que vol estimar i sentir-se estimada. Tots volem ser, SENZILLAMENT, PERSONES, I VIURE en PLENITUD. Que pugui decidir sobre la seva vida. REALITZAR-NOS. CRÉIXER. I SER FELIÇOS.
A partir d’aquí comencem a caminar, junts, en una nova direcció.
Nivell personal: vincles personals
Nivell comunitari: lloc de la persona acollida al sí de la comunitat. Demana una CONSTANT reflexió.
I una opció clara per a anar transformar la societat (canviar la mirada).
SIGNE
Diu Jean Vanier que l’Arca no és una solució, és un SIGNE. Signe que, una manera diferent de relacionar-nos, és possible!
Un lloc de reciprocitat, de transformació mútua. Font de LLUM I VIDA.
L’Arca mai ha tingut vocació de fer grans institucions per arribar a molta gent.
Al contrari, som petites COMUNITATS DE VIDA, amb uns trets comuns:
- Relacions de proximitat.
- L’acollida (voluntaris, amics…)
- La senzillesa de vida (vida familiar, anar a comprar, fer el sopar, sortir…)
- El sentit de la FESTA: ho celebrem tot!
- Arrelades al seu entorn (cadascú fa activitats al poble, participem festes locals…)
- Obertes al món (dimensió internacional de la Federació, comunió)
Per acabar… un testimoni de vida:
La Mª Luisa. Una persona amb una vida molt dura, cuidant vaques, vivint al marge. Quan la vaig conèixer gairebé no parlava, sempre tancada en ella mateixa, de mal humor. Desconfiava de tot i de tothom. Després de molts anys a la comunitat de Moià, va morir sentint-se estimada i estimant, fent broma i rient. Una dona amb un gran sentit de l’humor.
Va morir feliç.
Només per ella, l’Arca, la comunitat d’Els Avets ja té sentit d’existir. Ella és SIGNE.
