Abans d’anar al dibuix, cal que ens esforcem perquè els nens i nenes estiguin atents a la paràbola que Lluc descriu amb tant de realisme dels dos homes que van al Temple a “parlar” amb el Senyor. L’un, el fariseu, l’orgullós, el que es creu millor que ningú, i que menysprea fins i tot a l’altre que també ha anat a pregar. I aquest, se sent tan avergonyit de veure que no és bo, que li diu a Déu que tingui compassió d’ell, que procurarà ser millor.
Poc a poc va recobrant la calma en el seu cor. L’altre, se’n va tan satisfet... I ara anem al dibuix. El que es fa “el xuleta” és el dibuix de la persona més gran i que sembla que necessita una escala per parlar amb Déu; però resulta que Déu “ha baixat del cel” i s’ha posat a l’alçada de l’altre figura, que és aquell que té vergonya perquè creu que Déu no l’estima...
I ara ve el diàleg, que s’hauria de concentrar en aquestes preguntes o semblants:
- Quan fem alguna entremaliadura, tenim por que ens renyin a casa?
- I tenim por de Déu? Creus que hi ha persones que li tenen por a Déu? Per què no se li ha de tenir por?
- Quan has fet alguna cosa important mal feta, creus que Déu et castigarà?
No són preguntes banals perquè, encara que sortosament els nostres nens i nenes viuen el millor dels mons espiritualment parlant, per l’edat i el seu tarannà, estem configurant les seves relacions religioses i ètiques del futur. I, pel que fa a l’altra figura, què significa que “Déu es faci tan petit”? Anem donant pistes fins que arribin a la resposta: es fa petit, al nostre abast, es posa a la nostra “alçada” perquè així ens demostra que ens comprèn, ens perdona i ens anima a ser millors. Sembla que sigui un Déu petit, però el seu AMOR I PERDÓ és molt gran.
