El dibuixant ha fet bé de pintar el més casolà i versemblant per als nens: donar gràcies a Déu pel dia que hem viscut, per les coses que ens han passat. I per això la reacció d’un nen/a creients és fer el gest de dir-li al Senyor: com que m’has donat tantes coses, jo també t’ofereixo el que he fet.
I aquí ja podem tenir una mica de diàleg: què ens ha donat el Senyor? Que no diguin tòpics (la vida..., tot i ser veritat); que pensin coses concretes, que els hi han passat. Tenir escola, amics, gent que ens estima... són un regal de Déu i de les persones bones.
Seria bo que no creguessin que TOT PER TU, I TOT PER A TU són el mateix. Posem exemples familiars o de l’escola: els pares ho fan per a nosaltres, i tot el que tenen és per a nosaltres. Tot és possible per (mitjà) de Déu, i tot volem que sigui per a Déu.
I, per suposat, valorar la figura del nen/a que abans d’anar a dormir fa el gest d’oferir “la feina ben feta.”
També es pot fer una segona llista de coses que podem oferir al Senyor. Si hi ha alguna criatura que preguntés si Déu, que ho té tot, accepta la nostra petitesa, diguem que sí perquè això ens fa feliços, que és el que vol Ell.
Avís als i a les catequistes: hi ha un tema de fe en aquest fragment. I contundent. Fixem-nos que els mateixos deixebles i seguidors/es: tot i conviure amb ell, no tenien massa fe; tenien admiració, “carinyo”, ganes de conèixer-lo. Però la fe va augmentant amb la vida que vivim. Sobretot aquella fe que s’assembla tant a la confiança, a l’amor a una persona.
