Un tema super-difícil per ensenyar a uns catequitzats (i a uns adults!): sobre el cel, la vida eterna, la pujada al cel de Jesús, tal com diuen certes expressions del començament del llibre dels Fets dels Apòstols. El dibuix és entenedor, però el que representa és molt confús. No sabem res, i el que sabem encara és més ambigu.
Jo ho enfocaria amb dues imatges: en primer lloc, la d’un podi d’una fita esportiva (pujar, rebre un premi, ser feliç, compartir la felicitat amb els altres, ganes de ser millor encara, de superar-me…). Així fem entendre que la vida cristiana suposa esforçar-se i que Déu ja sap el que ens ha costat. Preguntar-ho als mateixos nens i nenes.
Amb això estem dient indirectament que Jesús rep el premi de Déu per haver viscut una vida tan plena de bondat, d’amor, de sofriments per aquest amor, de coses bones que va fer, de penes i alegries, com totes les persones humanes. Però ell potser una mica més. I Déu el premia amb la felicitat plena del cel.
I la segona imatge la buscaria en la realitat de l’univers infinit; les milions de galàxies, els milions de milions d’estrelles, de mons nous, on la intel·ligència humana dels científics no arribarà mai d'avarcar la immensitat de l’univers. Sapigueu aquesta dita d'Albert Einstein que hi ha escrita en anglès al CosmoCaixa de Barcelona. Diu això, analizant millor que ningú de nosaltres: “L’últim interrogant de l’univers no és ni científic ni astronòmic; és transcendent i misteriós”. És a dir, escapa al nostre enteniment i a la ciència.
Llavors, canviant de paradigma, fem un gir cap al dibuix i ens fixem en l’escala, que és una manera de dir que hem de fer l’esforç, amb l’ajuda de Jesús, de fer un món millor. I Jesús ens ha promès una felicitat eterna. I ja no diem res més, perquè ens hauríem de ficar en terrenys en què la imaginació ens desborda. La fe i una cosa molt personal que és veritat: el desig infinit que Déu ha posat en nosaltres de ser feliços.
