Primer de tot mirem bé el dibuix que hi ha molts detalls:
- El paisatge: què és?
- Per què Jesús es posa les mans davant de la cara? (nota que el vent el molesta per veure-hi millor) Un camí difícil. No és gens fàcil caminar per un desert. I més si fa vent.
- No té ningú que l’acompanyi; però ell segueix caminant.
- Enterrats gairebé en la sorra del desert es veuen: un podi d’uns vencedors, una copa preciosa que deu valer molts diners (la riquesa), una estrella, que vol dir ser famós com les estrelles del cine, de la fama...
Jesús ni en fa cas. Acaba de rebre el baptisme de mans de Joan, al riu, i se’n va al desert. A pensar què ha de fer en la seva vida. El lloc que escull no és gens fàcil; però estarà sol i així podrà pensar millor.
Convé assenyalar què sentiria dintre seu, com una veu que li diu que podria ser famós, guanyar molts diners, viure com un rei... No en farà cas. PER QUÈ NO EN FARÀ CAS? Crec que és el centre del passatge, de tot el dibuix: voler escollir un camí que no té res a veure amb la fama, la riquesa... Hauríem de fer possible que els infants diguessin “per què Jesús no escull el camí dels famosos de la terra, dels rics...”. Era “tonto”, Jesús, no escollint aquest camí?
I, per acabar: una breu notícia de la Quaresma, d’un temps de cinc o sis setmanes, en què veurem quin camí escull Jesús. No cal parlar de “convertir-se”. En tot cas, que tinguin ganes de ser millors, de ser més bons fills/filles, companys/companyes. Això també ho hagués fet Jesús...
Per suposat, que “la batalla del desert” entre Jesús i el mal esperit, no va ser una lluita cos a cos, sinó interior, que es viu quan pensem dins nostre com hem de ser més bones persones...
