Felicito el dibuixant perquè ha traslladat el tema de l’Evangeli d’avui en una perspectiva a l’abast dels nens i nenes. Però cal reconèixer que el dibuix té un cert “perill” que després comentarem.
Però el tema és perillós; perquè sembla que li demanem als Senyor coses que són un caprici. I no és així, perquè el cas de la viuda i el jutge és “fort.” Cal deixar ben clar que la lliçó del passatge és que no ens cansem de pregar, que no perdem la fe ni l’esperança quan preguem. La mateixa pregària ens
anirà provant (què demanem, per què demanem, com ho fem per demanar). I ara, anem al dibuix.
Aquí veiem dues figures. Una representa (diguem ben clar, REPRESENTA, perquè Déu no es pot representar, perquè Déu no és així, no porta barba blanca ni un vestit amb dos pedaços)... Ens han volgut dir que Déu sempre és al nostre costat, i que és molt senzill, que no fa por ni està sempre de mal humor pels pecats del món. Sempre és bo i senzill. Sempre ens estima.
L’altre és un nen, com tu, que li demana caramels. El caramel representa una cosa que ens agradaria tenir. Diguem coses que ens agradaria tenir, des de les menys importants fins a les més importants. Aquesta advertència és important perquè així comparem “les tonteries” que li demanem a Déu (que guanyi el nostre equip) o les que són importants de debò.
I Déu té una cistella de favors (de caramels) preparada per donar-nos-els. Si li demanem que cada dia siguem més amables, més bons amics, més... el Senyor ens ho concedirà, el que demanem val la pena. I nosaltres mateixos anirem CANVIANT PER DINTRE...
