Tot i que pugui semblar estrany, sempre em fa gràcia rebre les butlletes del cens electoral, més si és la primera votació per a algú de casa. Però aquesta vegada no he pogut evitar remugar, ni el lament de la decepció, o el neguit davant la indecisió i la indiferència en aquestes eleccions.
Són moltes les qüestions quotidianes sense resoldre: quan anem a fer la compra i pràcticament tot segueix dins d’envoltoris de plàstic; quan, en buscar el lloc de fabricació en qualsevol etiqueta, no trobem comerç just ni de proximitat; quan aquell amic ha de vendre el pis a l’Eixample perquè no en pot pagar les derrames; quan la policia creu que pot actuar cada vegada amb més impunitat; quan els joves, els nascuts aquí i els nascuts allà, queden desprotegits o desemparats.
S’hi sumen molts canvis a una velocitat de vertigen, la sensació que els polítics no ens representen, una gran impotència i la desesperança que porta el vot a l’extrema dreta…
Sí, estem preocupats, avorrits i cansats. Sabem que no ens podem deixar arrossegar pel desànim, però cal resistir-nos-hi activament.
No volem beure l’aigua dels polítics, volem l’aigua que ens dona Jesús: “el qui begui de l’aigua que jo li donaré mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna”. Llavors, quan assedegats ens acostem a Ell i hi reposem, sortiran intencions bones del nostre cor i de la nostra boca.
I la petita esperança ens empenyerà i ens donarà força. L’esperança de la gent que avança i es compromet amb la societat i amb el bé comú. L’esperança que dona força i, qui sap si també, capacitat de canvi.
La confiança que arribarem a bon port malgrat no ho acabem d’entendre tot.
Els cristians som portadors d’esperança. Que l’Esperit de la Pentecosta ens faci parlar llenguatges esperançats que arribin a tothom.
