Els divendres a la nit és quan hi ha més ambient. És un bar musical molt especial. Hi pots trobar de tot, però manté una certa diferència, per la mateixa tradició inicial. La parella propietària —ell el Roberto, de Santiago de Xile, i ella la Ingrid, d’un cantó helvètic— van imposar un ritme i unes fronteres de manera que els que vinguessin realment s’hi trobessin bé. Va haver-hi alguns problemes i es van resoldre serenament i eficaç.
Hi ha un noi que serveix begudes que en part és un del secrets del bon ambient. Alt i prim, sembla content de mena, bastant bromista, es fa amic de tothom i li penja del coll una cadena amb una petita creu, que de fet crida l’atenció de molta gent. De vegades li pregunten directament, però més aviat es queden mirant com qui veu una cosa rara. A ell de sobrenom li diuen “Truc”, potser per tanta gent que el truca. No se n’amaga, de la creu: ”Sí, soc creient, soc cristià... i soc lliure.”
Potser és un cert al·licient per a algunes persones que un jove cristià no se n’amagui, i precisament en el Toronto music bar. No és precisament un lloc de culte. És un espai democràtic, on els clients venen a trobar-se, a descansar de tota la setmana i a relacionar-se, ja que molts d’ells, encara que no ho sembli, se senten bastant sols i aïllats durant tota la setmana, de tanta feina que tenen o de tan poca.
El “Truc” pertany a un grup de revisió de vida que es reuneix els diumenges a mitja tarda. I avui ens ha explicat que fa dues nits, una noia, quan sortia del bar amb dos amics, li fa un petó i li diu: A mi també em passa; a la feina hi ha companys que em pregunten que com és que soc creient. Dec ser l’única, a menys que hi hagi alguna persona mig amagada. Es pensen que la fe és el resultat de molts raonaments o de llargues meditacions, i jo —quan en parlem seriosament— sempre els dic el mateix: “I ara! La fe és un regal. Et sent acompanyada i, encara que al principi no saps massa de qui, a poc a poc vas descobrint qui és: Jesús!!”
El Truc ens mira i diu: “És la teologia del Toronto music bar!!”
