Amic, aquesta tarda he acabat els dos dies de recés i tinc moltes ganes de comunicar-t’ho. Començant pel més extern: el lloc és fantàstic; des de la finestra del petit apartament que la Maria em va deixar veig el Pedraforca que emergeix com un gegant endormiscat sobre un matalàs de boscos i cobert de roca. Silenci absolut. La primera nit vaig dormir 8 hores sense parar i en repòs total.
No ha passat res extraordinari. Cap visió, cap llum especial, cap llàgrima, ni eufòria, ni temor. Tot normal. Això sí, molta serenitat i molta pau. A l’anada pensava, no sense una mica de por, que cercant Déu potser tindria algun fenomen místic o anormal. Era possible, no es podia descartar, car anava a la recerca d’un desconegut o de la buidor fonda de la vida. Doncs, no. Res estrany. Això sí, he pres una decisió. T’explico.
Mentre anava caminat, observant els arbres i escoltant el vent, a poc a poc la meva ment s’aclaria. Em paro i em pregunto: Però, què estic cercant? Resposta: Estic cercant la fe en Jesús!! M’encantaria trobar el camí de creure. I en aquell moment vaig entendre que cercar el camí ja era començar a caminar. Si cerco, camino.
Cap a on? Voldria saber si Jesús és un somni o una realitat actual de vida. Aquest pensament em va donar molta pau i, la certesa que no m’enganyava. Si cerco és que hi ha un element que em mou, com una crida que quasi no sento. Estic com mogut a continuar cercant. Quan ens veiem t’explicaré més coses.
Però ara digues la teva opinió; què m’aconselles?. Fins aviat.
Parlarem. Demà, si et va bé, quan surtis de la feina. Però ja et dic d’entrada que hi ha molta gent que cerca el que em dius. De debò tenen el desig d’esdevenir cristians i seguir Jesús. Tots tenen aquesta set. Es troben durant molts mesos. Es diu el “catecumenat“. Penso que és el que esperes. Com ho veus?
Amic, la meva decisió era i és seguir cercant i, si pot ser, amb altres. Has encertat. Saps què penso?
La soledat del recés desemboca a la comunitat. Potser no puc entendre Jesús sense comunitat.
El recés ha sigut trencador.
