Sóc aquí en aquesta senzilla capella i a plena nit. Han anat acabant els sorolls i va entrant el silenci compacte, el ritme pausat de la respiració. Van fugint les imatges, els pensaments i les sensacions, deixant pas a la quietud i a la teva presència, Jesús, que et crec i et sento a prop, al costat i a dins.
Gràcies.
Tantes coses, tantes persones, tanta vida... avui, ara, que es va fonent la jornada; i el moviment del cor m’indica que desitjo fondre-la en Tu. Ho saps prou i ho has acompanyat en el silenci discret, i de tant en tant en el toc amable, que tant agraeixo.
De bon matí hem sortit a córrer amb els dos companys i un estudiant jesuïta que és a la parròquia des de fa mig any. Hem anat pel camí que entra al bosc. Tot cantava a la vida, especialment els ocells, que semblava que ens saludaven i ens desitjaven un bon dia. Quin xivarri! El camí trenca la muralla vegetal, que a dreta i esquerra es veu compacta i emboirada. Misteriosa selva, desconeguda, nova, com acabada de néixer malgrat que hi és de sempre. Oh, gràcies!
Dutxa, pregària i esmorzar. I poc després he anat al mercat. Avui és dia de mercat. Com que fa poques setmanes que hi sóc, he notat que em miraven. Colors, converses. Ara entenc allò que deien aquell vespre a l’hora de sopar. El mercat és molt més que compra i venda, és un espai de relacions. Una dona els havia dit, fa poc, que si li compraven tot el que oferia, què faria la resta del dia? Molt millor anar venent a poc a poc, saludant, callant, mostrant... i experimentant les relacions, la gent coneguda, els rostres, les paraules i la comunicació de petites noves.
Avui he començat a parlar sobre la situació dels comptes econòmics de les dues bandes musicals que depenen de la parròquia. He escoltat, he preguntat, hem rigut una bona estona, i ja veurem què es pot fer. Tot és tan diferent, tan nou!
De moment crec que no ajudo, m’ajuden. Són una vertadera alternativa. Segur que encara estic idealitzant.
El temps va lent. He trobat pau. Senyor, et vaig trobant a Tu. No dubto, visc.
Gràcies.
Tantes coses, tantes persones, tanta vida... avui, ara, que es va fonent la jornada; i el moviment del cor m’indica que desitjo fondre-la en Tu. Ho saps prou i ho has acompanyat en el silenci discret, i de tant en tant en el toc amable, que tant agraeixo.
De bon matí hem sortit a córrer amb els dos companys i un estudiant jesuïta que és a la parròquia des de fa mig any. Hem anat pel camí que entra al bosc. Tot cantava a la vida, especialment els ocells, que semblava que ens saludaven i ens desitjaven un bon dia. Quin xivarri! El camí trenca la muralla vegetal, que a dreta i esquerra es veu compacta i emboirada. Misteriosa selva, desconeguda, nova, com acabada de néixer malgrat que hi és de sempre. Oh, gràcies!
Dutxa, pregària i esmorzar. I poc després he anat al mercat. Avui és dia de mercat. Com que fa poques setmanes que hi sóc, he notat que em miraven. Colors, converses. Ara entenc allò que deien aquell vespre a l’hora de sopar. El mercat és molt més que compra i venda, és un espai de relacions. Una dona els havia dit, fa poc, que si li compraven tot el que oferia, què faria la resta del dia? Molt millor anar venent a poc a poc, saludant, callant, mostrant... i experimentant les relacions, la gent coneguda, els rostres, les paraules i la comunicació de petites noves.
Avui he començat a parlar sobre la situació dels comptes econòmics de les dues bandes musicals que depenen de la parròquia. He escoltat, he preguntat, hem rigut una bona estona, i ja veurem què es pot fer. Tot és tan diferent, tan nou!
De moment crec que no ajudo, m’ajuden. Són una vertadera alternativa. Segur que encara estic idealitzant.
El temps va lent. He trobat pau. Senyor, et vaig trobant a Tu. No dubto, visc.
(Jesús Renau sj)
