Presentem avui una forma de pregar que té llarga tradició en les esglésies orientals i que hem adaptat una mica al nostre estil.
1.- La clau per a obrir el nostre cor.
Cor significa el fons de nosaltres. Obrir-lo, ajudar a ser receptiu, a estimar...a viure de debò des de dintre.
Per a iniciar la pregària el primer que hem de fer és obrir el nostre cor. La clau per obrir-lo és:
serenitat i harmonia personal.
postura corporal adequada a la pregària.
respiració harmonitzada i conscient.
2.- L’obertura del cor.
Experiència del propi jo vivent.
Arribem a un cert silenci interior i estem vius i conscients.
3.- Buidament temporal.
Cal anar buidant tensions, records, imatges, problemes, distraccions, teories.... fins a un punt zero de quietud i repòs.
4.- Experimentar la pau interior.
Experimentar-la no reflexionar sobre ella. Experiència de pau i buidor. Com un res conscient. Silenci.
5.- Descobrir vitalment la Presència en el silenci.
No és un silenci del res, buit, de mort.
És un silenci ple, habitat per quelcom que en diem misteri.
6.- Adoració.
Sabem per la fe que el misteri té Nom: Déu. L’adorem més enllà de les paraules. El cor en actitud d’adoració.
7.- Jesús.
Situar-nos interiorment davant Jesús, “imatge visible del Déu invisible”. Pregària de Jesús: “ Jesús. Senyor “
8.- Mirada al món.
Amb Jesús, units a Ell, mirar el nostre món. Tornar a obrir el cor al món. Des del més global fins al més proper.
9.- Donar pas a l’acció interior.
Pregària pel món. Restar amb el cor obert. Encarar la realitat.
Imaginar, optar i decidir la nostra acció en seguiment de Jesús
Oferir-la i desvetllar les nostres energies.
Breu adoració final........ i a moure’s.
Jesús Renau sj.
