Resulta que l'avió cap aquella petita capital de província ja ha sortit. Cal esperar a demà, i com que té poques places el millor és comprar ben aviat el bitllet. I ara què farem? Doncs anem a visitar una mica la ciutat.
Després de fer moltes voltes ens hem assegut a un banc del parc central. Fa calor. Se'ns apropa un infant que porta penjant del coll una bossa oberta plena d'una mena d'entrepans una mica torrats, i ens els ofereix per un preu mòdic, tot mirant-nos amb un ulls que demanen ajuda. No tenim gana. Però en comprem dos, un per a cadascú. El nen no deu tenir ni deu anys. I mentre ens mengem l'entrepà ens mira amb una gran enveja. Entenem que aquell infant té gana. Nosaltres hem menjat, però ell no ha menjat. Parlem una mica amb ell i ens diu que la mare cada matí li omple la bossa d'entrepans i fins que no els ha venuts tots no pot tornar a casa. Ha d'entregar la quantitat exacta de diners; si no, no menjarà. Nosaltres hem menjat i ell no pot menjar. Són molt pobres i és la manera de poder subsistir.
Aleshores tu li compres dos entrepans més i els hi pagues. A continuació li dius: Són per a tu, ja te'ls pots menjar. La mirada del nen es transforma, amb una mena d'agraïment increïble. Es menja amb una gana impressionant els dos panets, com devorant-los. Ens torna a mirar i ara riu. Quina mirada, quin riure, quina felicitat! Surt corrent perquè ha vist uns turistes que passen per la plaça.
Nosaltres ens mirem en silenci. En els teus ulls hi veig certa emoció, estan un xic mullats. Fa poques hores que sóc a Santa Cruz, de trànsit cap a Trinidad. Què vols que et digui? Sento que vaig per un camí nou, i li dono gràcies a Jesús d'haver canviat de feina. Ara anem per un camí diferent, en què els altres són els protagonistes.
(Jesús Renau sj.)
