Durant un temps callaré.
M’envoltaré de silenci i de solitud
i serà com un ple desert.
Us escoltaré, Senyor,
i us veuré assegut a la taula de Zaqueu, el rapinyaire,
i obrint els ulls del cec;
plorant la mort de Llàtzer, el vostre amic,
i fent aixecar els qui ja no podien més;
perdonant els que criden injúries,
donant-ho tot, el vostre cos,
la vostra sang, la vostra vida
i el vostre goig d’estimar sense guardar-vos res per a vós.
Les vostres paraules, les assaboriré
com el pa fresc de bon matí.
Les guardaré dintre meu,
i s’escolaran en mi com una música.
Me les lligaré a les mans,
i en mi, com en la terra, hi cavaran solcs.
Pel tal de viure d’acord amb el cor de Déu
cremaré el que és inútil:
les meves ires i la meva duresa,
les meves tristeses semblants a l’aigua negra
que llisca sota el pont,
i el meu desig de tenir sempre raó.
Ho cremaré al foc de Déu i llençaré les cendres,
i el meu cor serà nou com el sol del matí
sorgint de la boira de la nit.
Charles Singer
Fotografia: Alexas a Pixabay
