Lloat sigueu per aquesta fam de la vostra paraula que sento,
d’aquesta paraula vivent que se’m fica dins
i que jo intento de cridar als qui passen fam,
als qui us coneixen tan poc i tan malament
i que encara que no ho sembli, tenen fam i set de Vos.
Sigueu lloat per haver-me tret de l’avenc
quan la sofrença em segava les cames,
i per haver-me revelat, en el més obscur de mi mateixa,
un rostre vostre que jo no coneixia,
un rostre del qual jo intento dir-ne alguna cosa
als qui al voltant meu es troben en la mateixa cuita.
Lloat sigueu, Senyor,
perquè m’estimeu tal com soc,
amb les mans buides i el cor eixut, tantes vegades!
sempre a punt per dubtar,
encara que mai no us arribi oblidar del tot,
aviat desanimada
i, malgrat tot, presa de folles esperances,
tan sovint cega i sorda davant dels qui trobo en el camí,
malgrat el meu profund desig d’estimar-los de debò
tal com son, tal com Vos els estimeu.
Finalment i per damunt de tot, Senyor,
Sigueu lloat per ser el qui sou.
Edith
