On porta, el món?
Al fred, a la mort, a la fosca?
Què vol dir, ressuscitar?
¿Que el cos torni a sortir de la tomba,
amb vida altra vegada,
potser resplendent,
o deixar-se acollir confiadament
en una memòria divina i exaltada?
Les millors paraules, els millors moments,
els grans amors, la tendresa insondable,
allò inimaginable,
¿viuran finalment en un àmbit diví?
O quina altra plenitud inexpressable,
quin altre acolliment, quin altre destí?
¡Quin gust de porta oberta,
aquesta Paraula que promet i desconcerta,
aquest abandonar-se a la força d’existir!
En una alba màgica, en una llum incerta,
el que havia de ser tomba floreix com un jardí.
David Jou
