Ara vull cloure, Senyor, les meves parpelles,
perquè els ulls, aquest vespre,
ja han acabat el seu treball
i la meva miranda entrarà en la meva ànima
després de passejar-me tot un dia
pel jardí dels homes.
Gràcies, Senyor, pels ulls,
gràcies per la mirada
i et prego que demà
quan obriré els ulls a la clarosa albada
estiguem a punt per estimar tots els meus coneguts.
Fes, Senyor,
que la meva mirada sigui neta i forta,
però que sàpiga entendrir-se
que sàpiga admirar, contemplar;
que els meus ulls siguin clars,
que no entristeixin, sinó que alegrin,
que no allunyin sinó que convidin
i que siguin capaços de plorar.
Una vegada més, aquest vespre,
et dono gràcies per tot
i et demano que en mirar els homes, germans meus,
siguis tu qui els miris
o des de mi els fàcil senyals.
Michel Quoist
