Ets tu, Senyor, qui entres

Damunt d’un pollí, humilment
I sense més pretensió que complir
la voluntat d’Aquell que et sosté.
Per a celebrar la teva passió, 
mort i resurrecció 
i, patir, plorar i morir 
per a que no ho haguem de fer 
nosaltres per sempre.

Ets tu, Senyor, qui entres

Envoltat de música i de salms 
amb palmes a les mans, 
crits de joia i aclamacions 
perquè, les teves hores tristes, 
encara que sigui grans 
avui són anunciades i publicades 
d’aquesta manera: 
Servent, entre els servents
Pobre, entre els més pobres
Obedient, fins a la mort
Dòcil, en el camí fins a la creu
Fort, davant la debilitat dels que t’envolten.

Ets tu, Senyor, qui entres

Surts a l’escenari de Jerusalem, 
la ciutat que avui t’aclama 
i, la capital, que demà et donarà l’esquena. 
La ciutat que avui et beneeix 
i, el brogit que demà cridarà: Crucifica’l!
Fas via per aquesta ciutat, Jerusalem, 
que son els carrers 
pels que nosaltres caminem: 
cruïlla de falsedats i d’enganys, 
de veritats a mitges 
que son gran mentides d’amistats i de traïcions 
de fidelitats i desercions 
d’amics que compren i es venen.

Ets tu, Senyor, qui entres

Perquè saps que, per guanyar, 
s’ha de saber perdre.
Perquè amb la teva entrada triomfal a Jerusalem 
ens convides a deixar-nos enterrar 
per a que en una albada despertem a l’eternitat.
Perquè, al pujar pels nostres carrers ens mostres que, 
en la creu que t’espera, 
es troba la resposta davant de tants interrogants de l’home.

Javier Leoz