Senyor, el món no és bonic

Senyor, el món no és bonic, 
els homes tenen fam, de pa sobretot, 
però també de tendresa, d’amistat i d’amor, 
els homes moren mancats d’esperança.

No és or ni plata el que ells esperen de nosaltres, 
ells volen que nosaltres els diguem qui són i d’on venen, 
perquè viuen i on van,
ells volen sentir de nosaltres que la seva vida és útil, 
que tota la vida val la pensa d’ésser viscuda. 

Senyor, jo voldria dir a tot home, 
al paralític, al coix, a l’humiliat, al ferit: 
“Comença a viure, a creure, a esperar, 
camina, salta, tu pots dansar de joia”.

Jo voldria retornar la força a les mans cansades, 
i fermesa als genolls que vacil·len. 
Jo voldria lluitar amb tots els homes 
perquè el desert d’aquest mon esdevingui un jardí 
i que sobre la terra dels homes 
s’hi pugui veure la tendresa de Déu. 

Desperteu-me, Senyor, renoveu-me.
Doneu-me el vostre Esperit i que m’agafi tot sencer.
Llavors, en el vostre nom, Senyor, 
repartiré aquesta esperança que és la nostra

Autoria desconeguda
 

Fotografia: Elyse Chia