Senyor,
feu que els meus ulls siguin clars,
que la mirada soni a ànsies de puresa.
Feu que no sigui mai una mirada decebuda,
desenganyada, desesperançada
sinó que sàpiga admirar, extasiar-se, contemplar.
Que la meva mirada sigui prou profunda
per a reconèixer en el món la vostra presència.
I feu que mai no tanqui els ulls a la misèria dels homes.
Feu que la meva mirada no embruti el que toca.
Que no esveri, sinó que aquieti.
Que no entristeixi, sinó que alegri.
Que no sedueixi per captivar
sinó que inviti i acompanyi a avançar.
Feu que la meva mirada molesti l’injust
perquè hi veig la vostra llum.
Feu que sigui un retret que l’encoratgi i el trasbalsi
perquè sigui un trobament, un trobament amb Déu.
Feu que la meva mirada sigui tendre i càlida
però també un crit, un toc de clarí
que faci sortir tothom al llindar de la porta.
No per mi Senyor,
sinó per vos que passeu.
Feu que aquesta sigui la meva mirada.
Michel Quoist
