Pregant aquest fragment de l’Evangeli de sant Joan la primera imatge que m’ha vingut ha estat la de les nostres vinyes, castigades per la sequera. Molts ceps han hagut de ser arrencats per haver mort per manca d’aigua.
Ceps que abans donaven vida i ara, com a molt, podran escalfar alguna llar.
Meditant sobre l’afirmació que fa Jesús als seus deixebles: “Jo sóc el cep veritable” i, a la llum de tota la explicació molt reiterativa, he vist que s’interrelaciona el Pare, el Fill, el Cep i les Sarments, l’esterilitat o el fruit abundant, que és el que demana el Pare, com una “imatge Trinitària” del que Jesús ens ofereix des de la seva pròpia experiència. Aquesta “trinitat” seria en aquest punt, el Pare, el Fill i jo mateix, jo mateixa. (notem la repetició del "Jo" en aquest evangeli).
Jesús és alhora cep i sarment. Un cep i sarment que el Pare ha exprimit fins al final, fins a donar TOT.
La imatge de la Creu indefectiblement lligada a Jesús que penja d’ella, és alhora cep i sarment. Jesús que es lliura al Pare del tot, fins a la última gota de la seva sang. Sang que dona vida, com el bon vi, sempre i quan sigui compartida, assumida i, una vegada convertida en vida en cada un de nosaltres, es transformi en Paraula.
Vida y Paraula. Crist que està en el Pare, que és cep i sarment fructífer, necessita de l’aigua de l’Esperit perquè això pugui realitzar se en Ell i en nosaltres, si necessàriament som “Paraula veritable, Paraula de Déu, un “Alter Christus” alimentats per la força de l’Esperit Sant, el mateix que Jesús va rebre de forma “visible” en el seu Baptisme en una filera de pecadors.
Baptisme entre pecadors i mort entre delinqüents.
Parafrasejant sant Ireneu de Lió: “La glòria de Déu és la vida de la humanitat”
Entregar fins a l’última gota de la nostra sang (vida) és ser també “cep veritable”, si deixem que el Senyor estigui en nosaltres i nosaltres en Ell.
