L’Evangeli d’avui és un fragment, que es situa entre les paràboles “del servent fidel i infidel” i la dels “Talents”.
El missatge comú és: Cal ser “fidel i saber esperar”, “assenyats en posar totes les facilitats per que em pugui trobar amb el Senyor” i cal ser disponibles i generosos “en posar a treballar els dons que de forma gratuïta hem rebut de Déu”.
En la paràbola que ens ocupa, la de les 10 verges, em puc posar jo mateix, jo mateixa, en la pell d’aquelles noies joves, segurament en edat de casar-se. Potser serien part del servei de la esposa del marit.
Jo rebo la meva torxa. Rebo la bona nova de saber-me en espera del meu amor, d’Aquell a qui he estat cridat i cridada a servir. Cal recordar que no serveixo per obligació al meu Senyor, ans al contrari, posar-me al seu servei dóna sentit a la meva vida.
M’és igual que sigui de nit o de dia, més tard o més d’hora...Ell ve al meu encontre.
Fins aquí sembla que tot està bé. Dir que sí pot ser fàcil, fruit d’un “rampell de consolació”. La pregunta de fons és: Com puc mantenir viva la flama de la primera crida, en moments de dilatació en el temps de la trobada amb el meu Amor? Com en un altre moment de les Escriptures, cal calcular les forces i les reserves per a construir una torre, i, en aquest cas, il.luminar el sender que guia el meu Estimat cap a casa seva, cap a casa meva.
I, finalment, sembla que el relat acaba amb una manca de solidaritat ben pregona. No és ben bé així. Qui diu que si, qui accepta la torxa, qui administra l’oli de les seves energies per a donar-se quan cal, és la persona que ha captat que cal estar vigilants a la nit per poder treballar de dia, com diu Sant Ignasi en la Meditació del Rei Eternal en els Exercicis Espirituals.
Constància i fidelitat amb la fe de saber-nos “trobats” per el Senyor. Vetllem, doncs, perquè no sabem ni el dia ni l’hora de la trobada amorosa amb el Senyor.
Que Ell ens doni també el seny i el discerniment per administrar l’oli rebut per seguir vivint en la llum i no en la foscor.
