Per primera vegada a la història, l’Organització de les Nacions Unides ha convocat una Conferència sobre l’Aigua perquè el canvi climàtic es tradueix en un augment de la sequera, però també de les inundacions i, per afrontar aquest repte mundial, cal que s’hi involucrin no només governs, empreses i organitzacions sinó tot el conjunt de la societat. Perquè l’aigua és la font de la vida a la Terra i accedir-hi és un dret humà bàsic. I, tanmateix, no et sembla injust i pervers que avui dia, en ple segle xxi, encara no existeixi l’accés universal a l’aigua potable i al sanejament? La mala gestió i l’ús indegut de l’aigua han intensificat l’estrès hídric i per això avui parlem d’una crisi mundial.
L’aigua també significa esperança, perquè és més que un líquid que ens calma la set. També és la matèria primera que rega els camps i amb la qual les centrals hidroelèctriques produeixen energia; la que ens assegura el present i el futur, perquè sense aigua no hi ha vida possible, enlloc. Aquest és precisament el secret del nostre planeta blau. Però mentre tu i jo obrim l’aixeta i l’aigua en raja a cor què vols, oblidant que és l’or transparent que posseïm i el tresor que ens fa privilegiats davant d’un món que té molta més set que no pas nosaltres, per 4.000 milions de persones l’aigua és un bé escàs. Però sabies que se’n moren més de 800.000 cada any per malalties atribuïdes a l’aigua no apta per al consum, a un sanejament inadequat i a pràctiques d’higiene deficients?
Per tot plegat, l’aigua hauria de ser la pedra angular de totes les polítiques i les accions climàtiques. Però la consciència de l’aigua ha de començar en cadascú, amb petites solucions com ara reduir el malbaratament de l’aigua domèstica i apostar per una cultura mediambiental que ens convidi a ser millors hostes de la Casa Comuna que ens acull i ens protegeix. Perquè l’aigua és un dret, sí; però també és un deure conservar-la. Aquest és el canvi individual i col·lectiu que ens exhorta a fer la Conferència de l’Aigua. Però, més enllà de les xifres i les dades, que la desigualtat d’aquest element fonamental per a la vida ens mogui a la reflexió sincera perquè, de la mateixa manera que el nostre món sense aigua s’estellaria com un tronc de fusta resseca, nosaltres tampoc no podem viure en un doll d’indiferència, d’on no en pot brollar res més que el no-res. Així que no vulguis assecar-te per dins perquè, fugint del compromís, només aconseguiràs tenir encara més set, i et convertiràs en una tempesta sense pluja, igual que «Aquesta gent són fonts sense aigua, núvols empesos pel temporal, i tenen reservada la foscor de les tenebres» (2Pe 2,17).
