Les eleccions presidencials a França aquest abril de 2022, reflecteixen una societat dividida i fragmentada, en què no totes les veus s’hi troben representades. L’alta abstenció, els vots en blanc i una extrema dreta totalment normalitzada ens mostra una crisi de confiança en la política, els poders i les elits, una desafecció envers tots ells per part d’un poble tradicionalment “apassionat” per la política.
La inseguretat és una preocupació gran per als francesos. El populisme ha connectat amb l’angoixa que provoca la globalització: molts ciutadans la consideren negativa per a l’economia i la preservació dels seus referents culturals. La presència de l’islam alimenta el populisme de dretes, i dels qui senten amenaçada la supervivència de la seva cultura, valors i normes. Una crisi d’identitat que poden sentir de manera amenaçadora i que pot portar a extrems irreconciliables.
Segons els sondejos, els francesos per un costat, tendeixen a refugiar-se més que abans en la vida privada, la família, el barri, els amics, la felicitat personal en comptes de comprometre’s amb la vida pública; i per l’altre, es tornen més rígids, accepten i fins i tot esperen certa radicalització o cert extremisme dels debats, el rebuig dels matisos i la complexitat.[1]
En aquest context, la temptació de l’autoritarisme fa perillar la democràcia. Es fa “imprescindible deixar fora dels debats extrems i electoralistes la defensa dels dels drets humans com a fonament de la societat”. Caldrà veure què passa a les eleccions legislatives, d’aquí a un mes…
Sovint els extrems ofereixen una aparent seguretat pel sentit de pertinença que proporcionen, però allunyen de la resta de la realitat. Calen espais de diàleg on no vegem l’altre com a enemic, amb postures irreconciliables; cal confiança que doni pas a un diàleg constructiu, amb obertura de ment i de cor; i un retorn a una certa calma en el debat públic. A França, i arreu del món.
[1] Michel Wieviorka. “¿Dónde está Francia?”, Vanguardia dossier, núm. 83 (abril 2022)
