Obrim dreceres d'esperança
quan no cedim a la confrontació,
ans abracem el que ens separa
per teixir plegats un futur nou.
Aplanem els turons de la rancúnia
quan deixem pas al dolor que els alimenta
i agraïm el record dels dies dolços
que deixarem escrits en la memòria.
Alcem les fondalades de la impotència
quan persistim confiadament en la denúncia
de tot allò que ens encadena,
malgrat el silenci de les paraules
o els desamors que ens humilien.
Tan és el temps que ens cal per retrobar-nos
perquè és el caminar tenaç
el que fructifica en l'ocult dels dies
i en el temps adormit de l'espera.
De nou construirem plegats
el viure que ens allibera.
Mar Galceran
