«Perquè, si fan això al tronc verd, què serà del sec?» (Lluc, 23:31).
Anit vaig somiar que la meva mascareta em donava superpoders per guanyar tots els casos que atempten contra la salut dels boscos; no en va em diuen l’advocat de suro, perquè tinc ànima d’arbre però també perquè soc sord com una campana. L’edat m’ha donat accés a la càtedra de la consciència perquè abans jo era petroli pur i només cercava de vigilar que els diners de plàstic no se m’escapessin de les mans com si fossin coloms. Però ara ja no duc corbata ni americana i em fonc amb la natura cada cop que algú reclama els meus serveis per protegir la Mare Terra, la meva única i indefensa clienta, desproveïda de mascaretes de cap tipus que la salvin de l’hecatombe causada per la humanitat.
La fe també és com un arbre: si no es planta, no pot arrelar. I, si no se’n té cura, només és un tros de fusta seca i podrida que no serveix ni cremar. Però, per què perdem el temps plorant pel delicte d’haver destrossat tot el que Déu ens ha regalat, si les nostres llàgrimes no poden regar la terra que hem assecat?
