Aquesta setmana hem començat el solstici d’estiu, i serà també sant Joan. A vegades es parla de la festa de sant Joan en aquestes dates amb un to com crític y menystenidor: "s’ha volgut cristianitzar una gran festa pagana, la del solstici, la de la llum, posant un sant en aquelles dates", es diu sovint, com si sant Joan fos un barret que ara veiem demodé i que sobra…
Potser podem mirar d’una altra manera, més constructiva i inspiradora, aquesta celebració de sant Joan a l’entorn del dia més llarg de l’any.
En efecte, el dia més llarg de l’any sembla que sigui el més lluminós, el súmmum de les nostres aspiracions de llum, de festa, d’alegria. Segurament per tendència natural ens hi voldriem quedar, aquí, en la celebració del dia més llarg, de la llum.
Però la festa de sant Joan afegeix una saviesa que si bé és impopular, és vàlida i útil.
En efecte, la festa de sant Joan ens recorda que a partir d’ara els dies seran més curts. Que comença el declivi, la disminució, l’empetitir-se. Sant Joan Baptista ja deia que “jo he de minvar perquè l’altre (el Crist) creixi”.
Potser en aquesta festa plena de soroll i lluminàries efímeres podem recordar aquesta saviesa tan gran: l’important no són les llums, la grandesa, sinó que creixi el Crist en mi. I potser puc descobrir que perquè Ell creixi, he de disminuir els meus narcicismes, les meves autosuficiències, les meves ànsies de figurar i de poder, de de disminuir en definitiva el meu ‛jo, jo, jo’…
Que aquesta festa de sant Joan ens recordi que l’important no és la bellesa o la grandària de l’espelma que crema, sinó la llum que transmet.
L. Puig
