De vegades, en la pregària les paraules d’altres ressonen i diuen allò que tu voldries dir. Més que fer pregària es tracta de deixar-se fer i allà, en el silenci atent, s’advé una Presència, la Seva Presència.
El més important no és
que jo et cerqui,
sinó que tu em busques en tots els camins (Gn 3, 9)
que jo et cridi pel teu nom, sinó que
tu tens el meu tatuat a la palma de les teves mans (Is 49, 16)
que jo et cridi quan no tinc ni paraules
sinó que tu crides en mi amb el teu crit (Rm 8, 26)
que jo tingui projectes per tu,
sinó que tu em convides a caminar amb tu cap el futur (Mc 1, 17)
que jo et comprengui,
sinó que tu em comprens a mi en el meu íntim secret (1Co 13, 12)
que jo parli de tu amb saviesa,
sinó que tu vius en mi i t’expresses a la teva manera (2Co 4, 10)
que jo et guardi a la meva caixa forta,
sinó que jo soc una esponja en el fons del teu oceà (EE 335)
que jo t’estimi amb tot el cor, amb totes les meves forces, sinó que
tu m’estimes amb tot el teu cor i totes les teves forces (Jn 13, 1)
que jo intenti animar-me, planificar,
sinó que el teu foc cremi dins dels meus ossos (Jer 20, 9)
Perquè com podria jo buscar-te, cridar-te, estimar-te...
si tu no em busques, em crides i m’estimes primer?
El silenci agraït és la meva darrera paraula
i la millor manera de trobar-me.
Benjamin González Buelta
